dilluns, 25 d’abril de 2016

Programa electoral

Sóc Rossend Rius, cap de llista del partit polític independentista de la ciutat vallesana de Granollers. A més a més, clar candidat a l'alcaldia d'aquest municipi del Vallès Oriental.
El meu partit i jo ens comprometem a reorientar aquest gran poble cap a un millor futur ple de riquesa social, econòmica i, sobretot, cultural. Intentarem treure aquest poble de la mala gestió antigament realitzada amb l'anterior alcalde, que va deixar el nostre municipi amb una mala imatge social. Per això, el nostre partit polític es caracteritzà per la transparència ja que no tolerarem cap tipus de corrupció ni de beneficis cap a algun membre del nostre partit.
Els nostres principals objectius són
- Millorarem el transport públic, tan el bus urbà com el tren municipal.
- Construirem un nou hospital més gran que permetrà una millora a la sanitat pública.
- Renovarem les piscines municipals per tal que la població hi acudeixi més.
- Destruirem l'antiga Porxada i construirem un nou identificatiu de la ciutat que interpreti una imatge més nova i moderna respecte a la que s'hi troba ara.
El meu partit es compromet a realitzar tots aquest requisits ja que les nostres intencións són buscar un futur millor per aquesta gran ciutat.

L'aparell hipnotitzador

Hi havia una vegada un pastor al qual li encantava tocar instruments musicals, en particular la flauta de bec. Ell als matins, quan es llevava, esmorçava i agafava les seves ovelles i el gos i se'n anava a pastorar-les al camp. Mentre estaven per la muntanya, ell agafava i seia enmig d'un turó i es posava a tocar la seva flauta. Tocava una melodia que feia encantar el ramat.
Un dia qualsevol, el pastor va anar amb les ovelles al camp com cada dia. Mentre es disposava a la seva rutina de tocar la flauta, se li va aparèixer un aparell quadrat, el qual ell mai havia vist. En aquella caixa,  apareixien imatges mogudes, semblants a vídeos. El flautista es va quedar empanat mirant aquella cosa estranya, semblant a un invent extraterrestre, i va dir:
- Què és aquesta caixa quadrada que em parla? - preguntava el pastor a les ovelles.
-Bee, bee - responia el ramat.
De sobte, va tirar la flauta i el seu cos va començar a adoptar formes estranyes. A l'instant, el pastor ja havia desaparegut i d'ell només quedava una simple ovella que a partir d'ara formaria part d'una més del ramat. Gràcies a aquella misteriosa caixa que reproduïa imatges hipnotitzadores.

dilluns, 18 de gener de 2016

Recomanacions sobre l'ús del mòbil

Actualment els mòbils són eines molt útils en el dia a dia de les persones. Avui en dia en el mòbil hi és pràcticament tot i això comporta que gran part del dia estiguem enganxats a aquest aparell, ja que és útil i fàcil de portar a qualsevol lloc. És una eina totalment imprescindible però hi ha diversa gent que sobrepassa els límits de l'ús del mòbil, i això fa que no se'n desenganxin ni per a les nits.

Per aquest motiu, la Generalitat de Catalunya recomana a les persones propietàries d'aquests aparells seguir els següents consells:
  • Heu d'evitar-ne l'ús en els àpats, tan el esmorzar, com el dinar, els sopar o com en un simple berenar.
  • Apagueu-lo o desactiveu-lo per a les nits, ja que s'han d'aprofitar per dormir i no per estar amb el telèfon.
  • No l'heu d'utilitzar a la feina o a l'escola, perquè el mòbil distreu el que realment hauríeu d'estar fent.
  • Reduïu el seu consum mentre estigueu en contacte social amb altres persones, ja que podria molestar i no seria gaire ètic.
  • No l'utilitzeu en cinemes o teatres públics, perquè pot molestar a les altres persones del teu voltant.
  • Apagueu-lo mentre feu els deures, ja que és una distracció i fa que tardeu més en fer-los.
  • Desactiveu-lo o apagueu-lo quan estigueu en un avió. perquè pot interferir en senyals i posar en risc el mateix avió.

dijous, 3 de desembre de 2015

Vacances al segle XIX.

Aquest estiu, els meus pares em van comunicar que per primera vegada a la meva vida, no aniríem a l'apartament de la platja, sinó a la casa de pagès dels meus oncles. Vam passar allà dues setmanes, i realment, van superar las meves expectatives. Al principi, quan els meus pares ens ho van proposar, ni me germana ni jo hi estàvem d'acord amb l'opinió dels pares. Ells volien que en aquest temps que passéssim allà, ens donéssim compte de el que realment és necessari a la vida, ja que aquella casa no comptava ni amb connexió a internet, ni cobertura, ni telèfons. Estaríem aïllats del món durant dues setmanes, sense parlar amb els amics, sense tenir notícies de l'exterior, sense res; una bogeria. Però tant me germana com jo, vam reflexionar i ens vam adonar que no ens aniria malament passar aquests dies així.
Un cop pressa aquesta decisió i arribada la data del 21 de juliol, vam fer les maletes i vam emprendre el camí cap a la granja dels meus oncles, A la maleta no hi havia cap aparell electrònic, simplement algunes mudes velles i també portava algun llibre per passar el rato. Només arribar, a la porta, ens esperava en Carles, el meu oncle. Al seu costat estaven la Maria i en Marc, els meus cosins, els quals feia molt de temps que no ens veiem. Vam aparcar el cotxe, i vam descargar les maletes. Ens van ajudar a portar-les a les habitacions i ens van ensenyar la masia tan per dins com per fora.
Era una casa enorme, de unes 120 hectàrees, contant els camps d'agricultura que hi havia. A la cuina s'hi trobava la meva tieta Neus, estava fent el dinar. Ella és una cuinera de primera, així que ja s'havia que pel menjar no em tenia que preocupar, que no patiria. Un cop vistes totes les instal·lacions de la masia, l'endemà començarien les feines de treball al camp, cultivar, munyir les vaques, donar de menjar als animals, etc...
Recordo aquella setmana, com si fos una pel·lícula. Recordo tots els treballs agrícoles que vaig fer, les nits al graner cantant cançons a la vora del foc amb els meus cosins i la meva germana, però sobretot el que recordo millor és l'apreci que vaig agafar als animalets d'aquella granja. Recordo als porquets, uns animalons molt misteriosos i magnífics; les ovelles, molt agradables i estimades; i molts més. Pels matins treballàvem al camp, per les tardes jugàvem amb el que se'ns ocorria, i per les nits, com ja he dit, anàvem al graner i cantàvem cançons o explicàvem historietes o llegiem poemes a la vora del foc.
En conclusió, recordo unes vacances inoblidables. Per tots els moments viscuts, pagaria per repetir-les. Encara que al principi no estava il·lusionat per fer-les, ara estic intrigat per poder-hi tornar l'any vinent. En aquestes vacances em vaig aïllar del món exterior i vaig viure la naturalesa del camp, cosa que a la ciutat o a la costa no puc disfrutar. Tan jo com me germana estem desitjant tornar-hi.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Arriba la tardor

Vivia tranquil·lament. Penjada dels peus sense fer cap tipus d'esforç. No feia absolutament res, només quan de tant en tant venia una bona ventada, m'agafava ben fort i intentava aguantar i poder seguir gaudint de la vida serena. Era feliç amb les meves companyes, encara que hi havia vegades que les perdia i no les tornava a veure.
Al cap dels mesos, va arribar la tardo. Amb aquesta arribada tan esperada, el meu cos va canviar de color i es va tornar més rígid. Fins que va arribar el dia que vaig caure. Per sort no em vaig fer gaire mal, però el meu cos no estava en bon estat, em trobava malament. No em podia moure i la gent que anava passejant sovint em trepitjaven.
Van passar els dies, i el meu cos empitjorava. Seguia deformat i destrossat. Hi havia parts del meu cos repartides per tot el carrer. Estava acabat. Havia format part de la màgia de la primavera, i la seva amiga tardo havia acabat amb la meva vida. Només néixer la gent m'admirava, gaudien mentre em miraven, però la mateixa que m'havia donat vida, veia com em llençava i em limitava a gaudir del plaer de la vida.

La llegenda de Sant Jordi

En un petit poble de l'alta muntanya dels Pirineus, vivien uns habitants espantats per un monstre molt terrorífic, una sargantana vermella, poc comuna en el món.
Quan el poble ja es trobava en les últimes i no complia els requisits que li manava el monstre, animals o altres aliments comestibles, l'alcalde va fer una rifa. Qui obtingués el premi, s'oferiria co a menjar a la sargantana.
Curiosament, la rifa la va guanyar en Jordi, l'alcohòlic del poble. A l'endemà, la sargantana es va presentar a la porta de l'auditori com cada setmana. Allà es trobava en Jordi, pràcticament sol, els habitants es trobaven refugiats a les seves cases. La sargantana va agafar en Jordi i se'l va cruspir d'una queixalada. Als segons, el monstre va començar a fer unes ganyotes estranyes, i de sobte les seves vísceres van sortir volant, no quedava completament res de la sargantana. D'aquella explosió va ressorgir un camp d'arròs de les sobres d'aquell animal, el qual va fer incrementar la producció d'aquell poble, i va fer passar de la misèria dels habitants a la riquesa comuna del poble.  

dilluns, 5 d’octubre de 2015

La meva vida

Em dic Rossend Rius. Sóc bastant tímid i seriòs a la vegada, però també sóc divertit i molt original. Faig handbol al BMGranollers, a l'equip cadet i jugo de central. També faig altres tipus d'esport, ja que m'agrada molt. 
De gran vull tenir una vida tranquil·la, un treball estable i una família adequada. Abans d'això he d'estudiar molt per tenir una bona feina, i guanyar prou diners. A mi m'encanta cuinar, quan tinc l'ocasió faig el sopar, només quan el temps m'ho permet, ja que estic molt ocupat amb els entrenaments d'handbol i amb els deures de l'escola. 
De tant en tant, m'agrada escriure ja que crec que és una bona forma d'expressar els teus sentiments o les teves opinions.