Arriba la tardor

Vivia tranquil·lament. Penjada dels peus sense fer cap tipus d'esforç. No feia absolutament res, només quan de tant en tant venia una bona ventada, m'agafava ben fort i intentava aguantar i poder seguir gaudint de la vida serena. Era feliç amb les meves companyes, encara que hi havia vegades que les perdia i no les tornava a veure.
Al cap dels mesos, va arribar la tardo. Amb aquesta arribada tan esperada, el meu cos va canviar de color i es va tornar més rígid. Fins que va arribar el dia que vaig caure. Per sort no em vaig fer gaire mal, però el meu cos no estava en bon estat, em trobava malament. No em podia moure i la gent que anava passejant sovint em trepitjaven.

Van passar els dies, i el meu cos empitjorava. Seguia deformat i destrossat. Hi havia parts del meu cos repartides per tot el carrer. Estava acabat. Havia format part de la màgia de la primavera, i la seva amiga tardo havia acabat amb la meva vida. Només néixer la gent m'admirava, gaudien mentre em miraven, però la mateixa que m'havia donat vida, veia com em llençava i em limitava a gaudir del plaer de la vida.